El Terreno

“A l’altre cap de la ciutat, als afores, pel Terreno, per Gènova, es belluga un món colonial, compost de pintors, turistes i senyores que fumen. Són gents estranyes, que es banyen a l’hivern i viuen d’esquena a la religió. Fabriquen coktails endiablats. Donen balls i tes. El barri antic fingeix ignorar-ho. Sense valor ni desigs per a declarar-los batalla, opta per declarar-los inexistents. “¿Creis, Monsenyor, que el mes que ve serem a França, restablerts en els nostres privilegis?” preguntava, per allà el 1792, un vell prelat a un company d’emigració. I replicava l’altre, prenent un pols de rapè: “Monsenyor, no se m’ocorre cap inconvenient”. Alguna senyoreta indígena, en els tes quasi litúrgics del casino, demana ja cocktails de ginebra i vermut. Dues d’elles, al carnaval, s’atreviren a encendre una cigarreta. L’aire està carregat de presagis… Però el barri antic no se n’adona. A les platges estava privat que els homes passassin a la part de les senyores. Les americanes escamotegen aquesta llei passant elles a la part dels homes. Tal volta alguna mallorquina exaltada les imita. El barri antic no se n’adona.” Mort de Dama (Llorenç Villalonga)

Així veia El Terreno Llorenç Villalonga entre els anys 20 i 30 del segle passat. Una visió carregada d’ironia, com tot el conjunt de la seva novel·la Mort de Dama. La ciutat, ancorada en la seva tradició i en el seu localisme, enfrontada a la visió cosmopolita d’un barri de cases de caire colonial, rodejades de jardins exuberants, mirant cap al mar enfront d’una ciutat que acabava de tomar les seves muralles i s’estenia afanyosament seguint les línies de l’eixample de Bernat Calvet. Un barri que pujava les costes de Bellver, en una empinada franja de terra entre el bosc i la mar.

La primera casa que es va situar en aquest barri va ser edificada a l’any 1777, pel pintor i naturalista Cristòfol Vilella i Amengual, que gracies a les seves influències a la Cort va poder adquirir un solar al Reial Patrimoni, de qui depenia tota l’àrea de Bellver i el seu bosc circumdant. Pel que sembla Vilella tenia entre les seves dedicacions com a naturalista la taxidèrmia, que provocava el rebuig dels seus veïns a Ciutat degut a les pudors dels productes químics que feia servir. Aquest edifici va passar posteriorment a la família Dezcallar, essent conegut com a Son Catlaret. Actualment només un portal blasonat ens recorda aquest primer edifici.

El segon inquilí de El Terreno va ser el cardenal Despuig. Antoni Despuig i Dameto va obtenir del Reial Patrimoni una finca que va ser coneguda justament amb aquest nom “El Terreno”, de la qual es conserven encara, molt modificades, les edificacions originals, conegudes com Can Rubert (en referència a la família Rubert, que adquirí la finca en el primer terç del segle XIX) o Nazaret, per haver-se instal·lat en elles el col·legi del mateix nom a l’any 1923. Fou la família Rubert la que va iniciar la parcel·lació de la finca, donant lloc a la urbanització del barri.

Durant la primera meitat del segle XIX es produeixen els primers assentaments urbans a la zona. Els primer de tipus circumstancial, a arrel de l’epidèmia de febre groga que va sofrir Mallorca durant els últims mesos de l’any 1821. Aquests barracons es van construir vora el Rafel del Vinyet, fent servir fusta del bosc de Bellver, que va quedar molt malmès.  Serien aprofitades de nou l’any 1835 quan es refugien allà alguns ciutadans atemorits pels temblors de terra que van succeir el dia 15 de juny (quan varen sofrir danys els murs de la Seu, el Carme, Sant Francesc i Sant Agustí) i els dies següents. El mateix any la Sociedad Económica Mallorquina de Amigos del País va sol·licitar a l’autoritat militar autorització per urbanitzar  a l’àrea de Bellver que havia estat afectada per les tales de fusta. Va ser denegada, però sembla que a partir de 1838 es comencen a edificar cases als terrenys de la família Rubert, al voltant de Can Barbarà. A partir d’aquest moment proliferen les edificacions. Segons l’arxiduc Lluis Salvador “amb les seves casetes pintades en blanc, groc i blau…  sembla una petita ciutat”. I Santiago Rusiñol diu “és un cigne blanc del que cada casa en ve ésser una ploma”. Un barri colorit, que al 1886 rep la primera nomenclatura dels seus carrers, desprès que al 1870 es construí l’església de Nostra Senyora de la Salut, i es va dotant al barri de diversos serveis comercials. Poc desprès de posar nom als carrer es podien contar 343 edificis a El Terreno.

En aquests anys El Terreno adquirí la fesomia d’un barri de recreo, freqüentat per Santiago Rusiñol, Rubén Darío, Gabriel Alomar i Villalonga i Joaquim Mir. Mès endavant i ja més entrat el segle XX van passar pels seus carrers, i pels seus bars, Georges Bernanos, Robert Graves, Camilo José Cela, Ava Gardner i Otto Skorzeny, per anomenar només alguns dels molts noms que van acompanyar al barri fins l’inici de la seva decadència, a partir dels  anys 80 i 90.

Can Barbarà des dels jardins de Nazaret

 

Jardins de Nazaret

 

L’abandó ataca les velles cases de El Terreno

 

Villa Schembri, a l¡ombra d’un edifici que no mai no deguè ser allà.

 

Detall dùnes golfes

 

Hostal Corona, entallat entre edificis moderns que ofeguen el seu exuberant pati.

 

Interior de l’Hostal Corona

 

Interior de l’Hostal Corona

 

Interior de l’Hostal Corona

 

Interior de l’Hostal Corona

 

Els vells edificis de El Terreno tambè llueixen des del bosc de Bellver

Anuncios
Deja un comentario

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: